Cronologia
La publicació (1833) de l'ocasional poema d'Aribau "La pàtria" ha estat considerada (tradicionalment) com l'origen de la Renaixença, però aquesta es defineix, més aviat, com un moviment que esclata com a fruit d'un llarg procés de recuperació de la decadència literària i civil dels segles XVI i XVII, especialment actiu ja en alguns ilÃlustrats del segle XVIII com Fèlix Amat, Josep Pau Ballot, Antoni de Capmany o Josep Climent. Aquest procés s'accentuà quan, en el primer terç del segle XIX, l'interès creixent per la història, afavorit pel romanticisme que despuntava, fomentà una consciència, entre elegíaca i reivindicativa, de la decadència en què es trobaven el prestigi social de l'idioma i la vitalitat literària catalana en relació amb el passat (tan estimulant políticament i literàriament) de Catalunya. A això respon l'obra (gairebé tota en castellà, encara, i en gran part històrica i erudita) d'Antoni Puigblanch, Pròsper de Bofarull, Fèlix Torres Amat, Bergnes de las Casas, López Soler i Aribau, entre d'altres.
La consciència de la Renaixença, potenciada per aquesta recuperació de la pròpia història i pel poder creixent de la burgesia liberal (sobretot la de Barcelona), va progressar decisivament en la generació següent, decididament liberal i romàntica en els seus inicis, i la primera, per altra banda, que utilitzà amb una relativa normalitat la pròpìa llengua al servei, a més, d'una producció literària seriosa i perseverant. Van ser els membres més destacats: Marià Aguiló, Joan Cortada, Manuel Milà i Fontanals, Pau Piferrer i Joaquim Rubió i Ors, autor d'un dels textos més lúcids del període, publicat (1841) com a pròleg a les seves poesies.
A mig segle XIX, la Renaixença s'identifica ja amb el redreçament cultural català i, tot i que en el seu si es produeix una clara matisació ideològica que és a la base d'algunes polèmiques culturals, forma ja un moviment inqüestionable que es fa present en els òrgans de difusió del país o en crea de propis, és sostingut per algunes institucions com l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la Universitat de Barcelona o alguns sectors de l'Església (que representen Jaume Collell i Torras i Bages), promou els instruments culturals més urgents (com gramàtiques i diccionaris, pel que fa a la llengua), crea els seus propis mites polítics (Jaume I o Felip V) i literaris (els trobadors) i estén la seva projecció en un intent de catalanitzar d'altres camps com la filosofia, la ciència, l'art o el dret.
La projecció popular de la Renaixença es va aconseguir, en part, amb la restauració (1859) dels Jocs Florals de Barcelona, els quals van comptar amb el prestigi d'un reconeixement públic notable, van ser reproduïts en molts altres indrets del país i van prendre el caràcter d'òrgan suprem de la Renaixença. Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer van ser els capdavanters dels Jocs Florals, dels quals va sorgir, d'altra banda, un nombre molt considerable d'autors, molt sovint procedents de la petita burgesia urbana i dedicats gairebé exclusivament a la poesia.
El moviment, per altra banda, quasi no va afectar la literatura popular (que s'havia anat produint en català gairebé sense interrupció) i més aviat va ser vist amb recel pels seus autors (Abdó Terrades, Anselm Clavé o Frederic Soler), caracteritzats sovint per una radicalització política, federal i republicana, que contrastava amb el caràcter progressivament conservador de la Renaixença. Pel que fa als gèneres cultes, cal afavorir la catalanització. La novel·la, catalana ja pel que fa als temes, va comptar amb una primera obra en català (L'orfeneta de Menargues, d'Antoni de Bofarull) el 1862, any del primer premi que es dedicava a la narrativa als Jocs Florals. El teatre (que comptava amb uns gèneres populars molt vius en català i que no va formar part dels Jocs fins al 1875) va estrenar el primer drama en català (Tal faràs, tal trobaràs, de Vidal i Valenciano) el 1865. La poesia culta que s'editava en català des de 1839 (Llàgrimes de viudesa, de Miquel Anton Martí) va coronar el seu procés amb el prestigi del poema èpic L'Atlàntida, de Jacint Verdaguer, publicat el 1878.
Fruit de l'ambient general de la Renaixença d'autors de gran qualitat que es revelaren al darrer terç del segle XIX vinculats als Jocs Florals, com Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Emili Vilanova, Narcís Oller, Francesc Pelagi Briz o Josep Pin i Soler, junt amb crítics com Joan Sardà o Josep Yxart, alhora que s'hi incorporaven autors fins aleshores allunyats com Frederic Soler.
Aquesta generació va dur a terme la fundació o la consolidació dels principals instruments de difusió de la Renaixença; revistes (La Renaixensa, Lo Gay Saber, El Calendari Català, La Ilustració Catalana), editorials (La Protecció Literària, La Renaixensa, Ilustració Catalana), associacions (La Jove Catalunya, Associació Catalanista d'Excursions Científiques, Associació Catalana de Excursions, Centre Català), etc., a més d'una politització creixent i matisada del moviment (iniciada, en part, per Valentí Almirall) i un panorama cultural ja molt complet.
La Renaixença és ja sentenciada cap a 1890 amb els primers signes de vitalitat de la generació del Modernisme, la qual, fidel a l'essència de la Renaixença, la va servir amb uns criteris i unes actituds notablement diferents i amb un sentit estètic profundament renovat.